“Efecte espectador” o “síndrome Genovese”

Avui és 13 de març i el santoral  catòlic celebra:

-Sants: Ansoví, Eldrad, Pientí, Ramir i companys i Sabí d’Egipte.

-Santes:  Cristina.

Naturalment, per molts anys.

L’efecte espectador és un suposat fenomen psicològic pel qual és menys probable que algú intervingui en una situació d’emergència quan hi ha més persones que quan s’està sol.

A Nova York (Estats Units d’Amèrica), el 13 de març de 1963 un assassí en sèrie va matar a Kitty Genovese. Les persones que van presenciar l’assassinat no van fer res per ajudar-la o trucar a la policia. Es considera un cas d'”efecte espectador” (que des d'aquell any es dirà «síndrome Genovese»).

Segons va explicar la premsa, l'agressió va tenir lloc durant almenys una mitja hora. L'assassí va atacar Genovese i la va apunyalar, però va abandonar l'escena després d'atreure l'atenció d'un veí. L'assassí llavors va tornar deu minuts més endavant i va acabar l'assalt. Els reportatges periodístics van informar que trenta-vuit testimonis van estar mirant les punyalades sense intervenir o entrar en contacte amb la policia. Això va commocionar el públic i es van publicar extensos editorials que asseguraven que els Estats Units s'havien convertit en una societat freda i sense compassió.

Tot i això, segons un estudi publicat el 2007, la història de l'assassinat de Genovese va ser molt exagerada pels mitjans. En concret, no hi havia trenta-vuit testimonis observant, sí que van entrar en contacte amb la policia almenys una vegada durant l'atac i moltes de les persones que van sentir per casualitat l'atac no podien veure realment què passava. Els autors de l'article suggereixen que la història continua sent mal descrita en llibres de textos de la psicologia social perquè funciona com a paràbola i serveix com a exemple dramàtic per als estudiants.